D’esta forma començava la notícia publicada pel diari Las Provincias el dijous 19 d’agost de 1868, en la que s’informava de l’obertura, el dia següent, del Trinquet de Pelayo.
Una gran fita. Des dels seus inicis, el Trinquet de Pelayo esdevingué en referent en l’esport dels valencians: la pilota. Amb el temps, va adquirir el nom de “catedral”. Cap pilotaria seria considerat figura sense haver triomfat abans al Pelayo. Les partides eren les més esperades i concorregudes donat que reunien als millors. Va quedar com a únic espai per al joc de la pilota en la capital, on abans van haver-hi desenes de trinquets. El que no varià fou la seua influència, ja que seguia sent el trinquet per excel·lència. També era lloc de reunió de polítics, artistes, toreros i esportistes de renom. Eren els anys en què un pilotari era un fenomen social.
En 1976 va ser sotmès a la gran modificació. Passà a ser un espai cobert. Llum artificial, marcadors electrònics, grades més còmodes i altres actuacions adequaven el recinte als nous temps. Al mes de juliol, el trinquet havia tancat per vacances, com era habitual, però corria el perill de no tornar a obrir les portes. Si Pelayo tancava no tornaria a obrir degut a les noves normatives d’instal·lacions esportives. Més enllà dels aficionats i habituals de la pilota, el tancament commocionà a tot un poble, que es resistia a que València perdés una joia, una part de la seua identitat, tradició, arrels i cultura.
I tornàrem a veure la llum. José Luis López, el gran mecenes de l’esport autòcton, decidí adquirir el trinquet. La notícia va ser pública l’octubre de 2015 en Les Corts. La supervivència estava assegurada. També el seu ressorgir, per l’aposta decidida de López de tornar al trinquet el seu esplendor.